Bocamoll

Conocerás al hombre de tus sueños, Woody no perd l’alè

Amb “El sueño de Casandra” i sobretot amb “Vicky Cristina Barcelona” es plantejaren una sèrie de interrogants d’allò més preocupants i s’obrí un debat espinós. Ha començat el mestre a fer cadufos? S’està exigint massa ell mateix intentant mantenir el seu ritme habitual d’estrenar una o dues pel·lícules a l’any amb 75 que té? A més de fer concerts de jazz i d’escriure llibres i obres de teatre: “Pura anarquia” i “Adulteris”, respectivament, són els dos darrers. El talent envelleix? S’exhaureix?
Per sort, “Si la cosa Funciona” calmà els ànims i alleugerí l’angoixa dels pitjors auguris entre els seus admiradors. I “Conocerás al hombre de tus sueños” els esvaeix i ens reconcilia definitivament amb el gran Woody Allen, que no ha perdut l’alè ni la inspiració, però que com qualsevol altre creador, per molt genial que sigui, també pot travelar, té dret a equivocar-se o a davallar una mica el llistó sense sentir-se culpable ni haver de passar comptes amb ningú després d’haver-nos regalat devers una dotzena d’obres mestres en els darrers 30 anys. Ni tampoc cal que es disculpi per no haver-ne fet una altra. Perquè “Conocerás al hombre de tus sueños” no és una obra cabdal, ni molt manco, però és una bona pel·lícula. És divertida, neuròtica i elegant, sense renunciar a la reflexió sobre els temes sempiterns de l’autor: la mort, la caducitat de la passió, l’edat de l’amor, el més enllà, les crisis creatives, el reconeixement social i la hipocresia que l’envolta, etc. El seu món habitual, en suma, tractat amb cinisme i delicadesa còmica alhora. Amb un humor incisiu, però no tan corrosiu com en altres ocasions, ja que els personatges, gairebé tots perdedors desencisats, ja són prou patètics per ells mateixos, i no cal subratllar-ho per no caure en terrenys grotescs. En la caricatura. Una dosificació i alternança en les emocions i en la comicitat que Allen sempre ha dominat amb mestria de malabarista, atorgant el punt exacte i necessari a cada història. A cada personatge. Per cert, tots magníficament dibuixats com sempre al guió, menys l’esborrany estereotipat d’Antonio Banderas en un rol gairebé decoratiu, que perjudica el treball del malagueny.
I és així que, gràcies a aquest mesurat i contrastat, malgrat que equilibrat tractament còmic i existencial dels personatges, i tot i el moment lamentable de les seves vides que viuen tots, la comèdia esdevé amable i només moderadament amarga o melodramàtica, encara que s’intueix que l’evolució de les diferents problemàtiques no serà gaire bona. Uns desenllaços que l’autor deixa en les nostres mans en no acabar les històries i deixar-les obertes i a disposició de la nostra imaginació. Totes manco una. La més absurda. La paranormal, podríem dir. Aquesta la tanca ell, que per això és un boig il·luminat i incombustible. Únic i irrepetible.

Director: Woody Allen.
Intèrprets: Anthony Hopkins, Naomi Watts, Antonio Banderas, Josh Brolin.

Salut i cinema

Javier Matesanz

Posted in Cinema | 6 Comentaris » | Tags: Crítica

Mis tardes con Margueritte, massa tova

Jean Becker és un cineasta interessant, amb bones idees al punt de partida, però que mai no arrodoneix emocionalment les seves propostes, tot i que miren sempre de sacsejar consciències i transmetre sentiments com ara la nostàlgia, la compassió, la solidaritat o la lleialtat. Però les seves pel·lícules resulten sempre més tendres que no contundents, i les intencions es queden en bones expectatives mai no del tot satisfetes. Així va ser a les darreres i entranyables “Converses amb el meu jardiner” i “Deixeu d’estimar-me”, que haurien d’haver copsat i ferit, en lloc de resultar només encantadores, nobles i boniques. Exactament com és ara “Mis tardes con Margueritte”, que conté un substrat dramàtic evident i de gran potencial pertorbador amb temes més suggerits que no tractats com són ara l’envelliment i l’abandó geriàtric, l’exclusió social per motius culturals i educatius, la desestructuració familiar, una infantesa traumàtica per falta d’estima, l’absència paterna, el desencís amorós o la por a les responsabilitats; i que en canvi els sobrevola anecdòticament, com si fossin una part més de l’escenari melodramàtic del relat, atrezzo emocional i poc més, i es dedica a contemplar la parella central del film. La formada per un voluminós Gerard Depardieu i una elegant i hipnòtica Gisèle Casadesus, dama del teatre francès de 96 anys, que es basta ella sola per justificar el film amb una presència enlluernadora, però que podria haver proporcionat una intensitat dramàtica molt superior al seu paper si Becker no fou tan tou transmetent emocions, i apostés alguna vegada pels camins més esquerps i amargs de la vida dels seus personatges, que sempre són absolts o troben el conhort de l’esperança i de la bonhomia generalitzada. I això no és creïble. No avui. Només cal mirar al nostre voltant. “Mis tardes con Margueritte” acaba per semblar més un conte de fades que no un retrat social agredolç, tal i com presumptament pretén.

Director: Jean Becker.
Intèrprets: Gisèle Casadesus, Gerard Depardieu.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | Sense comentaris » | Tags: Crítica

Salt, rutina estrident

Diuen que el personatge d’Evelyn Salt estava pensat per ser interpretat per Tom Cruise, i que el va rebutjar perquè se semblava massa a d’altres personatges que havia fet, com ara l’Ethan Hunt de “Missió impossible”. És per això que es va decidir per “Noche y día”, que es veu que no se sembla tant (personalment penso que el sr. Cruise s’ho hauria de fer mirar). Però la qüestió és que el paper, amb un més que evident canvi de sexe, va recaure en Angelina Jolie, que és l’encarregada final d’atemptar contra els presidents rus i americà, infiltrar-se a la CIA, fer d’agent doble, rebentar catedrals, botar des d’helicòpters i d’altres quefers habituals de la rutina professional d’aquesta gent encarregada de mantenir la llei i l’ordre. És a dir, que la sra. de Pitt (que pot semblar un joc de paraules però que no ho és. No siguin mal pensats) protagonitza una més del centenar de pel·lícules d’acció estrident i caòtica que s’estrenen contínuament per al consum alienat dels col·lectius menys exigents, que ho accepten i s’ho envien tot sense molestar-se, no ja en entendre sinó tampoc en analitzar mínamament el que veuen per poder comprovar si té sentit o no. I la resposta en aquest cas és no. Cosa que ara no podré explicar aquí, perquè no vull esbotzar-li la pel·lícula a ningú. Però basta que en acabar la projecció es demanin si té el més mínim sentit el que passa en la primera mitja hora en relació a la resta del film, i s’adonaran que o es varen perdre algunes pàgines del guió durant el rodatge i improvisaren alegrement, o els guionistes tenen hàbits no gaire saludables que s’han traduït en aquest desbarat sense cap ni peus, que planteja estrambòtiques situacions del tot innecessàries i, fins i tot, incoherents amb la resta del relat, que presumptament deriva d’aquestes situacions inicials absurdes. Lamentable.
Això sí, la cinta està rodada amb ofici comercial per Phillip Noyce, que té experiència perpetrant films de la mateixa corda que aquest, i fins i tot pitjors, com ara foren “Acosada” i “El santo”, o les més entretingudes “Juego de patriotas” i “El coleccionista de huesos”. Malgrat que just és dir que també és seva l’excel·lent “El americano impasible”. Casualitat, probablement.

Direcció: Phillip Noyce.
Intèrprets: Angelina Jolie, Liev Schreiber i Chiwetel Ejiofor.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | Sense comentaris » | Tags: Crítica

Toy Story 3, la gran evasió

Sovint, quan s’ha parlat tant d’una pel·lícula, escriure d’ella provoca una incòmoda sensació de redundància. Ja no hi ha massa cosa més a dir. Insistiré, això sí, que aquesta tercera part lliurada per la Pixar és una meravella. Un colofó extraordinari per a una trilogia magistral, que si efectivament es queda en trilogia (mai no se sap quan els dòlars imposaran la seva llei) romandrà a la història del cine d’animació en particular i del cinema en general com a pionera i obra mestra absoluta i sense màcula en cap de les parts. Una exhibició antològica de l’aplicació de les noves tecnologies digitals a l’art de l’animació. Un tren al que s’ha pujat la indústria sense miraments i amb la calculadora a la mà, però que llevat de notables però escasses excepcions, no han aconseguit gairebé res més que succedanis més o menys dignes dels portentosos treballs dels precursors.
La Pixar treballa amb històries. Amb guions. I no hi ha més secrets. La resta és talent. Una virtut que escasseja de manera alarmant. Si no tenen un bon argument no s’hi posen. I després, és clar, tenen als millors per desenvolupar-lo i donar-li forma de guió. I a un equip d’animadors insuperable. I això no és un adjectiu, és un fet. Ningú fins ara havia assolit un promig qualitatiu com el de Pixar. Devers una desena de genialitats en quinze anys. De les onze pel·lícules, potser tan sols “Bitxos” i “Cars” es queden només en bones pel·lícules.
“Toy Story 3″, al marge del 3D, que és un sofisticat afegit no gaire valuós ni especialment enriquidor, és una pel·lícula fabulosa per a tots els públics. I quan dic tots són tots, perquè de fet crec que és millor pel·lícula per als adults que no per als nins. Una mena de revisió animada, delirant i visualment enlluernadora de “La gran evasió” (1962) de John Sturges, però protagonitzada pel Sr. Patata i senyora, el ca extensible, la Barbie, un T-Rex poruc, Woody i Buzz Lightyear , i escapant d’una escoleta enlloc d’un camp de concentració nazi. Encara que l’osset de peluix que lidera els repressors i el sinistre i gegantí nin borni, cruel sequaç del cacic, fan més por que molts dels oficials de les SS d’un temps.
La cinta és emocionant i emotiva, divertida i trepidant. Tendre i educativa. Ho té tot i tot és bo. No és pot afegir gaire cosa més. I a sobre el curtmetratge previ que l’acompanya és una passada. Com sempre vaja. Però més innovador i conceptualment modern que mai. I és que en matèria de curts també hauríem de parlar una estona llarga de la factoria Pixar, però això no és un llibre, de manera que hem d’acabar aquí. Que ningú no s’ho perdi. No es fan gaires coses així en aquests temps tan magres.

Producció: Pixar
Direcció: Lee Unkrich.
Veus: Pablo Motos, Alex de la Iglesia, El Cigala, Manu Carreño.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | 5 Comentaris » | Tags: Crítica

Prot Agonizo, Bellver al desnudo

Em disculpareu que comenci amb un títol en castellà, però és que 1- l’espectacle és en castellà; i 2- Mankiewicz em brinda un joc de paraules que no funciona en català i el necessitava, perquè Ester Bellver es despulla literalment, existencial i biogràfica en el seu monòleg “Prot Agonizo”. Una funció en primeríssima primera persona a la que sobren potser 15 minuts per ser rodona. Probablement part dels darrers, els metateatrals, perquè està més vist, és menys original i més previsible, la sempiterna reflexió de l’actor sobre el fet interpretatiu i el sentit d’una vida dedicada a representar-ne altres d’alienes. Però el conjunt funciona, i ho fa molt bé. Diverteix i estimula. Escorcolla emocions íntimes i visita amb gràcia llocs comuns. Envesteix i esbuca tabús, que tracta amb una naturalitat tan espontània com ara còmplice, botant-se barreres morals i estúpids entrebancs pusil·lànimes. Repassa una vida, que un sospita que no és única, personal i intransferible, sinó més aviat de caràcter universal. N’hi ha de tot i de tots un poc. I visita la ficció, però inspirada en sensacions, en fets, en il·lusions reals que si no ara, tots hem viscut o sentit alguna vegada. Encara que fos tacant de colors uns papers de l’escoleta. I així avança la digressió vital d’aquesta dona, amb un substrat que s’intueix més potent i més complex del que pot semblar a primera vista, i que t’encisa per empatia o per simpatia, o directament perquè t’identifiques amb un retrat que pot semblar absurd, però que reconeixes. Perquè, qui no ha estat o s’ha sentit absurd qualque vegada? No és absurda, sovint, la nostra existència? Les nostres decisions, les nostres actituds? Els miralls de la Bellver són els miralls de tots, els nostres miralls, i malgrat que no ens assemblem ens reconeixem. I això sobta i sacseja. Entreté i fins i tot espanta. Té molt de mèrit. I per cert, ens ho conta sense coartades ni additius ni disfresses. Així, tal qual. Despullada. En pilota picada. I te n’oblides. I li mires als ulls perquè t’hipnotitza. Perquè parla de tu, i també et despulla. I no et ruboritzes, sinó que gaudeixes. I aplaudeixes.

Posada en escena, dramatúrgia i interpretació: Ester Bellver.
Espai: Sa Botiga de Buffon’s.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Posted in teatre | 6 Comentaris » | Tags: Crítica

Niños grandes, cinema petit

L’aliança entre Adam Sandler (productor, guionista i protagonista) i Dennis Dugan (director) comença a semblar-se més a una amenaça que no a una garantia. I no tan sols qualitativa, sinó també com a producte d’entreteniment. Si mireu cap enrere trobareu, entre les seves més recents col·laboracions, títols com ara “Os declaro marido y marido” o “Zohan: licencia para peinar”. Suposo que no cal afegir gaire cosa més. I no serà “Niños grandes” la que alci el llistó, encara que no sigui tan involuntàriament homòfoba i avorrida com la primera, ni tan grollera i beneita com la segona. Això sí, amb alguns punts en comú amb elles, i no precisament en el capítol de les virtuts.
L’actual cinta, que concentra tota la seva eficàcia còmica (que no és per tirar coets) en els diàlegs més espontanis entre els col·legues i en el to de les relacions quotidianes que s’estableixen entre ells durant el període estival que comparteixen, és una mena de revisió desgavellada i doiuda del subgènere de rencontres amistosos, que té en pel·lícules com ara l’explícita “Reencuentro” (1983) de Lawrence Kasdan o “Els amics de Peter” (1992) de Kenneth Branagh alguns dels seus més emblemàtics referents, els quals són ara d’alguna manera parodiats per aquest film estrident i bufó, que se n’aprofita de la fórmula per acumular situacions caricaturesques, d’humor gruixat (rots i pets) i slapstick renouer, i acudits tan forçats que semblen escenes aïllades i muntades amb calçador per completar el metratge necessari. Només cal veure el trasllat de l’amic dormit a l’armari, que no té sentit ni gràcia, o Steve Buscemi enguixat tocant els pits de l’embarassada, que esdevé un gag groller, estúpid i innecessari, a més de no tenir cap gràcia.
Just és dir, en qualsevol cas, que també n’hi ha encerts còmics, i que més d’una rialla escapa sobtadament davant d’algunes ocurrències (visuals o verbals) o de seqüències al més pur estil patacada ridícula. Però no sempre és bo tot allò que fa riure. Així que, per acabar, reconeixerem que s’encomana el bon feeling que es respira entre el repartiment, i això sempre alleugereix els mals tràngols, perquè és agradable percebre que almanco ells s’ho passen bé. Però en canvi, embafa de tot d’una la inevitable sensibleria moralitzadora d’aquestes pel·lícules, que acaben apel·lant sempre a la lleialtat amistosa i al nucli familiar com a refugi i remei de tots els mals.

Director: Dennis Dugan.
Intèrprets: Adam Sandler, Chris Rock, Kevin James, Salma Hayek.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | Sense comentaris » | Tags: Crítica

Canino, autisme familiar per inducció

Canino

El punt de partida argumental de “Canino” és molt fort. Tan sorprenent com impactant, a més de molt estimulant. Un matrimoni tanca els seus fills al xalet familiar, aïllats del món des de nins, i els eduquen a la seva manera, absurda i un punt inquisitorial, provocant la seva ignorància més absoluta no tan sols a nivell intel·lectual, sinó també social i sentimental. Els converteixen així en autèntics autistes emocionals i gairebé en retardats mentals a tots els nivells. Un material prou contundent per construir una demolidora i atípica crònica social o per inspirar metàfores i reflexions d’allò més estremidores partint d’aquest supòsit irracional, que segons com es comparés podria semblar-se en concepte a “El bosque” de Shyamalan. Però hi havia maneres i maneres de contar aquesta història. Estils, tons i textures narratives abastament per triar-ne. I el director grec Giorgos Lanthimos ha triat una esfereïdora mescla de “Dogma” i d’hiperealisme auster, cru i cruel, que ni el mateix Michael Haneke s’havia atrevit mai a dur tan enfora.
Les sensacions que transmet el film no són agradables. És més, en alguns moments (bastants) provoquen el rebuig. Incomoden, quan no indignen directament. Per moments resulten tan feridores que el seu realisme extrem esdevé irreal. I molesta. Et rebel·les davant un fora sentit malaltís i inquietant. La seqüència de l’inacabable i patètic ball de les germanes n’és un exemple prou clar d’això. T’ataca els nervis. Però és just aquí que ens on vol dur el director, de manera que ens trobem en la desagradable situació d’haver de considerar un mèrit aquesta autèntica barbaritat de pel·lícula. Una experiència inclassificable que no està dissenyada per ser gaudida, sinó per molestar, que sovint és la manera de sacsejat consciències i fer-nos reaccionar davant la irracionalitat que ens envolta.

Director: Giorgos Lanthimos.
Intèrprets: Christos Stergioglou, Michelle Valley, Aggeliki Papoulia.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | Sense comentaris » | Tags: Crítica

El circ dels freaks

Els misteris de la distribució son insondables i sovint inexplicables. Els desconec, però serien mals d’entendre els motius pels quals una pel·lícula tan interessant i amb prou atractius comercials com ara “El circo de los extraños” (sense grans noms estel·lars, això sí, i uns Willem Dafoe i Salma Hayek com a secundaris de luxe però gairebé anecdòtics) s’ha estrenat amb una sola còpia i a Marratxí, condemnant-la d’aquesta manera a una mena d’ostracisme minoritari que la deixa en desavantatge respecte d’altres productes ni de bon tros tan recomanables. Però què hem de fer?
“El circo de los extraños” és una singular i molt convincent combinació de “Harry Potter”, “Entrevista con el vampiro” i el món estrafolari de Tim Burton, tot i que el referent clàssic seria òbviament “La parada dels monstres (Freaks, 1932)” de Tod Browning. I la veritat és que la mescla funciona i, a més a més, s’agraeix que prescindeixi de les habituals tendències efectistes, i llevat d’una repassada dels éssers estranys del títol, que lògicament llueixen tota mena d’extravagàncies digitals pel que fa la seva caracterització (els “freaks” de Browning eren persones amb deformacions reals), la cinta se centra en les relacions establertes entre les criatures i els protagonistes vampirs, enfrontats a uns altres de la mateixa espècie, els vampirianos, d’hàbits molt més sanguinaris i violents. Però no és l’acció i les ànsies d’espectacle el que mou Paul Weitz, sinó el tractament gairebé realista de la quotidianitat dels freaks i la relació de mestre i alumne que mantenen el sensacional John C. Reilly i Chris Magnolia. I així el film esdevé una raresa dins el gènere, esquivant els tòpics que el solen caracteritzar, amb F/X funcionals i escassos, amb l’acció justa i del tot allunyada del terror, amb un ritme més reposat del que seria previsible amb aquesta temàtica i una ambientació excel·lent que no amaga una certa vocació artesanal. Molt entretinguda, en qualsevol cas, i molt segura d’ella mateixa, ja que finalitza de manera indissimuladament oberta suggerint una més que probable segona part.

Direcció: Paul Weitz.
Intèrprets: John C. Reilly i Chris Magnolia.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | 7 Comentaris » | Tags: Crítica

Mala ferida

El que podeu llegir a continuació és la carta literal que m’han fet arribar els teatres interessats, i que conté una decisió que sens dubte tindrà molt de ressò i conseqüències al sector teatral. I la veritat és que llegida la carta, i coneguda la postura d’alguns dels altres col·lectius implicats (actors i companyies), la cosa té mala ferida. No som jo qui ha d’opinar ni qui podrà resoldre el tema. Els polítics tenen la pilota al seu terrat i potser les parts encara podrien parlar una mica més en benefici de tots, perquè tots en sortiran perjudicats si les postures no es mouen.
Aquí teniu la carta, i espero que també ens faceu arribar les vostres respostes i opinions. Això sí, i així us ho demano: qui tingui res a dir, per favor que ho argumenti i ho exposi lliurement, però sense desqualificar ningú. Cadascú pot dir la seva sense haver d’envestir la dels altres.

Carta:
ELS TEATRES DIUEN “BASTA”!

10 teatres de les illes planten cara a un circuit teatral obsolet i antidemocràtic

Son Servera, Santanyí, Santa Margalida, Vilafranca, sa Pobla, Muro, Capdepera, Calvià, Artà i Alcúdia no programaran cap companyia del CAEM (Circuit d’Arts Escèniques de Mallorca) a partir del proper mes de setembre, si no són ateses les seves demandes. Manacor ja va prendre aquesta decisió el passat mes de juny.

Aquesta és la decisió pressa a la reunió mantinguda a Palma a finals de juny per deu dels programadors teatrals de les illes amb el vist i plau dels polítics corresponents, arran de la revocació per part de la Junta Directiva del CAEM dels acords presos per l’Assemblea i que va provocar la dimissió d’un dels representants dels teatres. Els acords d’aquesta reunió es remeteren al president de la Fundació Teatre Principal de Palma i al seu director, exigint, entre altres coses: la presència majoritària dels teatres a la Junta Directiva, la no limitació del nombre d’espectacles inclosos al circuit, l’impuls a les Fires i Festivals etc.

El Circuit d’Arts Escèniques és l’instrument de coordinació i col·laboració entre, d’una part la Fundació Teatre Principal de Palma i la Fundació Sa Nostra i, de l’altra, els municipis que s’hi integrin. Es tracta, sobretot, d’afavorir la circulació dels espectacles escènics produïts per companyies professionals mallorquines.

El Circuit està anquilosat per mor d’una composició anòmala on les companyies i associacions d’actors i actrius tenen una majoria que no permeten introduir cap canvi en la dinàmica teatral. Aquesta composició i presència és única a tot l’estat espanyol. Desprès de molts d’anys d’immobilisme pensen que aquesta situació sols pretén conservar l’statu quo d’aquells que fa molts d’anys que hi són i dificultar el més possible el sorgiment de nous espectacles, noves companyies que afavoreixin la qualitat teatral a les Illes i fomentin la creació de nous públics.

Els municipis són els que fan les aportacions econòmiques més importants si es té en compte l’aportació directa del caixet de les companyies, les despeses per al manteniment de les infraestructures i l’aportació de recursos humans. Els responsables polítics i tècnics d’aquests ajuntaments consideren que essent els ajuntaments els impulsors econòmics majoritaris han de tenir poder de decisió en l’assemblea. Especifiquen que en cap cas és una decisió contra les companyies professionals que han de ser presents amb veu però sense vot perquè ara se senten com si aquestes fossin les que posen les condicions econòmiques i de programació als teatres.

Doncs bé, després d’anys de reivindicar canvis en l’estructura interna del circuit, els teatres, amb la finalitat d’afavorir la qualitat dels espectacles, la democratització del funcionament intern i la flexibilitat administrativa, han dit “Basta”. Els teatres volen un Circuit d’Arts Escèniques i Musicals obert i semblant als circuits estables de la resta de l’Estat Espanyol i democràtic. Volen un circuit que no prengui les decisions “d’esquena als teatres”. Si no ho aconsegueixen, el mes de setembre les programacions d’aquests teatres es veuran condicionades a programar fora del circuit.

Obrim el debat.

Salut i teatre.

Javier Matesanz

Posted in teatre | 50 Comentaris » | Tags: Debat

Prepotència ianqui: si no és Americà no és bo

No es pot dir d’una altra manera. Els ianquis, i estic parlant de cinema, tot i que podria aplicar-se a molts d’altres terrenys, inclòs el de la política internacional, imperialista i invasiva que practiquen, són uns prepotents. No existeix cap altra raó per explicar la febre de remakes, absolutament injustificats, que produeixen de manera gairebé compulsiva i amb resultats que freguen el ridícul de manera sistemàtica. Un es demana, si t’ha agradat una pel·lícula europea, asiàtica o africana, per què no compres els drets d’exhibició i la projectes als teus cinemes, en lloc de comprar els drets creatius i tornar-la fer a l’americana, com si els seus propis autors no l’haguessin sabut fer prou bé per als gust del sibarita espectador hollywoodenc? I així, amb aquesta postura arrogant, han refet cintes espanyoles com ara “Abre los ojos” (espantosa “Vanilla sky”) o “REC” (innecessària “Quarantine”), alemanyes com ara “Funny games” (calcada pel seu mateix autor en versió ianqui repentinada) o asiàtiques com ara “Ringu” (fotocopiada “The ring”), entre moltes altres. Totes elles operacions comercials del tot prescindibles i artísticament estèrils.
Però la seva arrogància i prepotència no sembla tenir límits, i la cosa no aturarà aquí. Si no és feta nostra, no és bona, sembla que pensen als despatxos de Hollywood, i potser també a les coes de les seves taquilles. De manera que, i per posar alguns dels exemples més flagrants i incomprensibles, irrespectuosos fins i tot, s’anuncien ja els remakes del film suec “Déjame entrar”, una absoluta obra mestra que els americans convertiran en ves a saber quina cosa, però que no necessitava ni una imatge de més ni de menys, perquè era perfecta; de la trilogia Millenium, que just acaba d’arribar als dvdclubs pel que fa al darrer capítol, i que tot i tenir una factura d’allò més acurada i comercial es reciclarà en material ianqui amb Daniel Craig com a Blomkvist i David Fincher (qui ta vist i qui et veu ara) a la direcció; i del film francès “El secret d’Anthony Zimmer”, que es va rodar fa ara només 5 anys amb Sophie Marceau com a protagonista femenina (ara serà Angelina Jolie) i Yvan Attal en el rol masculí (ara Johnny Deep), i que és un autèntic desbarat que es refaci, ja que és una d’aquelles pel·lícules que si ja s’han vist no té cap sentit tornar-la a veure. Sense sorpresa no hi ha film. S’imaginen que fessin un remake espanyol de “El sexto sentido”. No tindria cap sentit, veritat? Doncs per què ells ho fan? La resposta és al titular d’aquest article: prepotència.

Salut i cinema.

Javier Matesanz

Posted in Cinema | 6 Comentaris » | Tags: Opinió