Bocamoll

Premis Escènica: invitacions a la taquilla del Principal

Hola companys. Tots aquells que vareu reservar la vostra invitació per a la gala dels Premis Escènica del proper dilluns dia 28 de novembre, ja podeu passar a cercar-les per les taquilles del Principal.

I aquells que encara no les heu demanades, no badeu perquè ja en queden molt poques. De fet, la platea ja està completa.

Si voleu venir demaneu les vostres invitacions a: premisescenica@gmail.com

L’hora d’arribada és a partir de les 21’30 (estora vermella) i la gala començarà a partir de les 22’40 hores. Es retransmet en directe per IB3 TV just després de L’Anell.

Salut i teatre, companys. Ens veiem allà.

Javier Matesanz

Publicat en General | 8 Comentaris » |

La família Sans II: mai no foren bones

Pot ser discutible, però és del tot legítim fer la seqüela d’un èxit de les proporcions de “La família Sans”, que des del dia de la seva estrena ha fet més de 250 funcions (uns 25.000 espectadors). Una altra cosa són els resultats de l’operació, i aquests han fet bona la dita popular de que segones parts mai no foren bones. El carisma dels populars personatges es manté, l’estètica, el format i les intencions còmiques, també. Però qualque cosa ha caducat o, simplement, la fórmula no ha funcionat. L’humor contemporani adaptat a l’aspecte retro de l’escenografia, i el concepte còmic d’estructura episòdica, d’alguna manera fidel als seus orígens editorials de tira còmica, no inspiren la complicitat necessària que assoliren en el passat, ni diverteixen més enllà d’ocurrències aïllades i espipellades al llarg de tota la representació. Encara que les més eficaces es troben concentrades especialment en els prometedors primers minuts -inclosa la rebuda del públic per part dels amfitrions-, per anar esvaint-se després, així com passen els minuts, i entrant en una insistent espiral de reiteració de gags (masoquisme, humor negre, esoterisme, etc), que per coneguts ja no sorprenen ni entretenen. I les novetats en les actituds dels personatges no convencen o no basten per convèncer.

Tampoc no ajuda la sensació de que l’espectacle no està creat per a aquest espai (sala gran del Teatre Principal de Palma), i tot esdevé desguarnit i llunyà. Alguns gags, fins i tot, són traïts per perspectives del públic que serien impossibles a recintes més petits, i la majoria de les cançons, interpretades sense gaires aptituds líriques per actors que habitualment no canten, es perden a un escenari desproporcionat per a les necessitats de la funció. Defectes que per ventura es podran rectificar en part quan la família torni al Sans per Nadal, més treballada, més rodada i teatralment més còmoda al seu hàbitat domèstic habitual. Però difícil serà que aquesta segona història, que es pretén més sofisticada i atrevida, i fins i tot més compromesa amb l’actualitat i els seus temes candents, enganxi com la primera. L’eficàcia de la sorpresa s’ha perdut, la ingenuïtat de la proposta original ha quedat un punt estantissa, a l’humor emprat li manca pegada, i fluïdesa a un ritme interromput amb massa negres.

Companyia: Estudi Zero Teatre

Direcció: Pere Mestre.

Intèrprets: Pere Mestre, Dominic Hull, Pepa Ramon, Lourdes Erroz, Imma Villalonga, Jaume Sastre, Joan Pere Zuazaga, Josep Aznar.

Espai: Teatre Principal de Palma.

Javier Matesanz

Publicat en teatre | 7 Comentaris » |

Horari de la Gala dels Premis Escènica

Finalment, la gala dels Premis Escènica de dia 28 de novembre al Teatre Principal de palma començarà a les 22’45 hores. Després de l’emissió del capítol de L’Anell per IB3 TV.

Així, l’astora vermella començarà rebre convidats al teatre a partir de les 22 hores.

Veniu ben mudats per sortir elegants a les fotos. Ens veiem allà companys. I molta merda a tots els candidats.

Salut.

Javier Matesanz

Publicat en teatre | 12 Comentaris » |

Teatrímtim però de gran abast

Alguns ja heu comentat aquesta segona experiència de l’abans microteatre i ara Teatríntim, i estic absolutament d’acord en que es tracta d’una iniciataiva del tot engrescadora i que d’alguna manera, amb el seu èxit, ha demostrat que ni el sector és mort i desganat ni el públic està cansat ni és passiu. Fins i tot amb la pluja s’ompliren els espais del Castell de Sant Carles per veure les set peces “Guerraipau”.

El conjunt, com ho són sempre les propostes episòdiques, fou irregular, pero molt atractiu i amb una mitjana qualitativa de notable alt. No totes les propostes foren rodones, però cap d’elles fou dolenta. I hi havia de tot. Comèdia negra i cínica, teatre nostrat, històric i de fons dramàtic, dramatúrgies contemporànies i texts sorprenents amb girs inesperats que varen commoure més d’un. Un programa fantàstic que demostra que encara hi ha molta gent disposada a treure forces d’allà on queden pocs motius per celebrar, i que l’enginy i l’entusiasme són dos ingredients magnífics per superat els temps difícils. Enhorabona i endavant.

Si hagués de triar em quedaria amb les “Germanes de sang” de Marta Barceló, direcció d’Alex Tejedor i interpretació de la mateixa autora i Lluqui Herrero. Però prefereixo quedar-me amb el projecte, amb la iniciativa sencera. Ja esperem amb ganes la propera, perquè això se sembla molt a una festa del teatre. I ara mateix n’hi ha poques.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Publicat en teatre | 15 Comentaris » |

Llum de guàrdia, inesperadament decebedora

La primera escena fou com un mal presagi. Una roda de premsa de tall bufó amb alè de gag televisiu que ens presenta els personatges. Gent de teatre en la presentació d’un muntatge inspirat en la vida i obra de l’actriu Margarita Xirgu. Però just començar ja se sent un tuf a banalitat, a comèdia fàcil, a beneitura amb pretensions de dir moltes coses sense renunciar a la lleugeresa de l’entreteniment més ximple. I no. Si encara fos així, si funcionés així, doncs bé. Però no. La primera escena és magre, però n’hi ha de directament ridícules i, llevat d’algun episodi aïlladament divertit, el conjunt és d’una mediocritat absoluta. O el que és encara més sorprenent i preocupant, si atenem als crèdits de la fitxa tècnica, és que és d’una mediocritat ingènua. Com a de principiants sense gaire ofici i més il·lusió que no talent.

“Llum de guàrdia” no té per on agafar-se. És mala fins i tot de definir. Una mena de comèdia dramàtica d’històries creuades que convergeixen en un clímax vodevilesc d’ambientació sòrdida i metateatral.  Més o menys. Però tanmateix la realitat és que es tracta d’un caramull d’acudits dolents i de situacions forçades; de gags  freaks pretesament còmics (alguns amb gràcia) i d’altres de sentimentals que no emocionen ni interessen. I tot plegat sembla un exercici d’improvisacions o de feines de taller teatral enganxades sense gaire encert per formar un conjunt lamentable. Sorprenent, decebedor, gairebé dolorós que l’autor sigui Julio Manrique.

Producció: Romea.

Autor: Sergi Pompermayer i Julio Manrique.

Direcció: Julio Manrique.

Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Oriol Ginart, Xavier Ricard, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet.

Lloc: Auditori de Manacor.

Javier Matesanz

Publicat en teatre | 42 Comentaris » |

Pluja constant, un serial noir

“Pluja constant” és un espectacle de concepció i disseny molt comercial. Vol agradar a primera vista i per la via ràpida. I això no és dolent necessariament. De fet, el muntatge és molt eficaç. Visualment potent i efectista per atorgar-li una aparença de drama policial d’inspiració cinematogràfica. I funciona, la veritat. És una estètica que té molt de públic. Molt d’adepte. L’obra està ben interpretada, a més a més. Joel Joan sempre una mica pujat, però convincent. Sap aprofitar el seu carisma i la seva imponent presència. S’agrada i agrada. I amb Lluís Villanueva té química. Així que res a dir. El que passa és que la fórmula narrativa triada per l’autor del text (Keith Huff) i mantinguda per Pau Miró a mi no em convenç. A mi m’agrada ser un voyeur de la història que esdevé a l’escenari, i no que dos policies americans dels baixos fondos i emmerdats fins a l’ànima, m’ho contin travessant la quarta paret i mirant-me cara a cara, fent-me sentir espectador del seu conflicte. És just en aquest moment que, curiosament, per a mi perd tot l’interès, perquè es converteix en una representació prefabricada que fan per a mi. Gràcies, però preferia estar present des de l’anonimat. Mirant pel pany de la porta. Creant jo la meva ficció, destil·lant les meves emocions, i no seguint la historia al dictat de dos narradors més literaris que no teatrals. De fet, cada cop que interactuaven entre ells, dins de la ficció, i oblidant-se de nosaltres, s’enlairava la funció. En canvi, quan de manera alterna i per rigorós torn un dels personatges continuava amb la narració de la història (enlloc de interpretar-la), i l’altre es posava a fer temps en segon pla – dormint, o boxejant o punxant-se morfina…-, l’interès tornava a minvar substancialment. I jo vaig arribar a avorrir-me, la veritat. O a desconnectar, per ser més precís. Però perquè m’agrada un altre tipus de teatre, no perquè aquest fos dolent. Qüestió de gusts. I a mi “Pluja constant” em semblà més aviat un sòrdid serial radiofònic de tall policial i teatralitzat per a l’ocasió. I no em va fer el pes.

Producció: La Villaroel.

Direcció: Pau Miró.

Intèrprets: Joel Joan i Lluís Villanueva.

Espai: Auditori de Manacor.

Javier Matesanz

Publicat en teatre | Sense comentaris » |

Una passejada per Manacor

La fira de Manacor ja ha superat l’equador, i són moltes i molt variades les coses que hem pogut veure en aquesta primera setmana de teatre.

Aquestes són algunes d’elles comentades breument:

Dues dones que ballen. A: Josep M. Benet i Jornet. Dir: Xavier Albertí

De la ploma de Benet i Jornet sorgeix una correcta i digerible història dramàtica – amb dosis d’humor (negre) i cinisme – sobre l’amistat, la (in)comunicació i la desesperació. Sobre l’escenari, les dues dones del títol, de generacions diferents però amb un denominador comú: una mirada terriblement escèptica de la vida. Funcionen bé els diàlegs on Anna Lizaran apel·la a la còmica ironia, però em semblen impostats els moments més dramàtics, quan Alicia Pérez explica el fet terrible que l’ha marcat o aquest final previsible que cerca el contrast emocional. 

La dona que mirava la tele. A: Dolors Miquel. Dir: Araceli Bruch i Pla

Assun Planas, una bona actriu, pateix aquí el captiveri d’un text pretensiós, confús i innecessàriament recargolat, que l’obliga a jugar amb tot un ventall de registres estereotipats per donar forma a un discurs que, tots i els ornaments lingüístics i coreogràfics emprats, esdevé d’allò més evident i superficial com a crònica crítica d’una societat alienada.

Un home amb ulleres de pasta. Autor i dir: Jordi Casanovas 

Un decebedor text de l’habitualment eficaç i interessant Jordi Casanovas, que aquesta vegada esdevé estranyament enrevessat i efectista. Un relat artificiós, ple de llacunes argumentals i de rocambolesques derivacions psicològiques dels personatges, el qual ens mira d’enredar en un confús ball de gèneres alterns que ens porta del melodrama sentimental i la comèdia intel·lectual d’alè woodyallenià fins al thriller amb vocació cinematogràfica, passant per la intriga psicològica. Però tot plegat esdevé un pastitx tan ambiciós com poc convincent, encara que entretingut en el seu deliri si és benèvola la predisposició de l’espectador.

Nadir. A: Quim Español. Dir: Marta Angelat

Lectura dramatitzada d’un bon text gens teatral, que intenta dissimular aquesta mancança amb una mínima coreografia escènica amb cadires i el lent deambular de l’actriu per un espai en penombra; acaronada ella per la bonica música incidental en directe de Lisa Bause, i engronsats nosaltres per la veu càlida i impecable de Marta Angelat. Però res de tot això no basta per seduir, i el conjunt és avorrit. Es fa etern.

Truca un inspector. A: John Boyton Priestley. Dir: Josep Maria Pou.

Sempre solvent i fidel a les maneres clàssiques de fer teatre, Pou ens ofereix un sòlid muntatge en la línia genèrica de les intrigues d’Agatha Christie, però amb la responsabilitat moral en lloc d’un crim com a objecte de la investigació policial, que serveix a més a més per confeccionar una càustica crítica de la hipocresia social de les classes privilegiades. I tot i l’acurada posada en escena, la precisa i pausada direcció de Pou, i l’ajustada interpretació coral, bona part del mèrit cal atribuir-lo al text original i al disseny malèvol del personatge central de l’inspector. Una mena de demiürg omnipresent, veu de la consciència amb un punt mefistofèlic, i amb una malsana tendència a l’alliçonament moral, que pren sentit complet amb una mena d’epíleg fantàstic, consistent només en una subtil alteració de la lògica temporal, que basta per inquietar i fer-nos pensar més enllà del fosc final. 

Més a baix en aquest mateix bloc podreu trobar les meves crítiques recents de “Madame Melville”, “El verí”, “Prova” i “Acorar”; o “La marató”, “Algú que miri per mi” i “Pontes”, que també hi són però fetes ja fa alguns mesos.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Publicat en teatre | 59 Comentaris » |

That’s the story of my life: bricolatge autobiogràfic

Ni han traduït ni traduirem nosaltres el títol perquè, tal i com explica Macarena Recuerda, és el nom d’una cançó de la Velvet Underground, i aquesta mai no es va traduir. I tanmateix no serà això el més peculiar d’aquest muntatge, del qual podrem dir moltes coses, però de cap manera que no sigui alternatiu. De fet pertany a la xarxa de teatres alternatius (igual que el Sans) i ningú no pot dubtar de la seva pertinença. No té text. Almanco així com se sol entendre. Amb algunes excepcions és gairebé mut. Hi ha una cançó i un moment que l’actriu llegeix una sèrie de rètols que surten a pantalla. La resta és com una mena de còmic autobiogràfic fet amb bricolatge i el suport de diferents tècniques audiovisuals. Manualitats projectades amb una càmera de vídeo a un llençol. Seqüències muntades amb tècniques d’animació stop-motion. Manipulació de materials fotogràfics, imatges en moviment a través d’un zoòtrop, fotografies fixes amb profunditat de camp, etc, etc. I tot per contar-nos amb una simplicitat absoluta i en silenci una història mínima, íntima i personal en primera persona, com si fos un treball teatral fet a classe de pretecnologia. Molt original, tendre a estones i simpàtica, però afortunadament breu, perquè superada la sorpresa inicial i assumida la particular fórmula de narració triada, el ritme pausat i les tècniques casolanes emprades arriben a cansar i l’interès s’esvaeix.

Una creació de Macarena Recuerda Sheperd.

Espai: Teatre Sans.

Javier Matesanz

Publicat en teatre | Sense comentaris » |

Acorar, autèntica mallorquinitat teatral

No coneixia  el significat del terme, del verb “Acorar”. Però si com jo el desconeixen i ho volen saber no el cerquin al viquipèdia; millor que vagin a veure l’obra i entendran perquè ho dic, a part d’aprendre i gaudir com al manco jo poques vegades ho he fet en les darreres temporades. Que Gomila és un magnífic actor hores d’ara ja ho sabem tots. El que ha quedat palès amb aquest monòleg és que també és un gran autor. Un notable dramaturg. A més, i per afegit, de ser també el millor pagès que he vist mai a sobre d’un escenari. L’autenticitat del(s) personatge(s) que ens regala frega la realitat. És un treball gairebé documental. Un retrat tan fidedigne com emotiu i divertit d’un episodi tan “nostro” com ara les matances, que li serveix de context per repassar, definir, admirar i reivindicar l’essència de la societat mallorquina més genuïna. La de poble. L’ancestral. La de sempre. I és que “Acorar” és un exercici de profunda “mallorquinitat” fet amb el cor. Un homenatge. Antoni Gomila fa més per la nostra cultura i el nostre patrimoni tradicional i antropològic en aquests 50 minuts, que tots els discursos polítics, nacionalistes o no, que he sentit en la darrera dècada. I és molt menys avorrit.

Gomila, molt ben dirigit per Rafel Duran (les millors direccions són les que no es noten), se n’aprofita d’ell mateix. Se coneix molt bé i se’n treu tot el profit (sembla una obvietat però no ho és tant. No tothom coneix les seves virtuts i es conscient de les seves limitacions).  És un home còmic gairebé sense voler. La seva presència diverteix. L’espectador simpatitza amb ell. Cau bé i just això ja marca el to de la funció. Així que no ho exagera, i ja des de l’inici, sense bufonades ni més acudits dels necessaris, se submergeix en la intrahistòria pagesa i rep el calor del públic, que se sent proper. S’identifica i, de tot d’una, se’n fa seu l’espectacle. El viu com a propi. Com si estigués fet entre tots. Com quan la padrina ens conta una història que, tot i que la coneixem, la conta millor pel pes de l’experiència, la nostàlgia i l’autenticitat. I paga la pena d’escoltar. D’aprendre. Perquè mira que és bonic i ric el llenguatge de la terra, de la pagesia. I sovint desconegut. Per això, aquesta obra a més de bona és important. Obligatòria, diria jo, en una societat cada cop més enfora de la seva identitat.

Només li posaria un emperò al final, que romp amb el to general del relat, més simbòlic que no la resta, i al meu gust resulta una mica estrident dins el conjunt. Però és perquè alguna cosa hem de dir de les feines alienes quan les trobem gairebé rodones; tan bones que no tan sols ens agraden sinó que ens fan enveja per no haver estat idea nostra. Serà difícil veure res millor enguany.

Companyia: Produccions de ferro.

Autor: Antoni Gomila.

Director: Rafel Duran.

Intèrpret: Antoni Gomila.

Javier Matesanz

Publicat en teatre | 4 Comentaris » |

La casa en obres, imprescindible

Vaig tenir la sort de conèixer Blai Bonet a la redacció d’aquest diari, i la veritat és que impressiona veure Pep Tosar en la pell del poeta. El clava. I no és una imitació, és una mena de conversió. De reviscolament del model. Tal qual. I això que va molt més enllà de les aparences, l’accent, la parla o la mímica, i un ja es perd, perquè tampoc no el coneixia tant a l’escriptor de Santanyí; però en endinsar-nos en la seva biografia personal i literària de la mà de l’artista artanenc, ja tot ens és igual: Blai és viu. Tosar ens el regala i, en primera persona, ens conta la seva vida des de la finca dels cavalls allà on va créixer fins al dia de la seva mort. I l’espectador, encisat, se sent part, i gaudeix i s’emociona i riu i aplaudeix com ho fas només davant les coses realment importants.

“La casa en obres” és d’una bellesa íntima i subtil que entendreix i emociona, i que entreté per la via de la complicitat. És com si et contessin un secret a cau d’orella, o com si miressis furtiu pel pany d’una porta les intimitats d’algú conegut. Uns resultats que només es poden aconseguir quan et sents còmode amb el material que tens entre mans; i Tosar s’hi sent. I així, si afegim el seu innegable talent per escriure, dirigir i interpretar, el conjunt acaba convertint-se en un valuós document de la nostra cultura, a més de ser un espectacle distret i divertit, assequible a tota mena de públic. La qual cosa, per ventura, no aconseguia la poesia de Blai Bonet. Però aquest seria un altre debat.

Deu fer deu anys que la vaig veure per primera vegada, aquesta obra. D’aquí deu anys continuarà intacta la seva vigència, la seva bellesa i la seva poesia. Però que ningú no se la perdi ara, paga la pena.

Direcció i text: Pep Tosar.

Intèrprets: Pep Tosar, Marta Bertriu, Evelyn Arevalo, Catalina Florit, Salvador Miralles, Jordi Vaqué, Albert Mèlic i Joan Fullana.

Espai: Teatre d’Artà – Auditòrium de Palma

Javier Matesanz

Publicat en teatre | Sense comentaris » |