Diari d’un boig: caiguda lliure a l’infern de la bogeria
1 febrer 2010 – 19:46El monòleg de Fermí Reixach és com una caiguda lliure a l’infern de la bogeria, que es troba sempre entre nosaltres, encara que Sartre diria que resideix en els altres. Cosa que no desmenteix Gógol amb el seu text intens, dens i contundent, gairebé surrealista en la seva crua dissecció de la boja realitat en termes literaris, i demencial pel que fa el vessant psiquiàtric de l’argument, el qual singularitza i condiciona, a més de donar-li títol, aquesta pertorbadora reflexió existencial. Una dissecció psicosocial que, en mans i cos d’aquest portentós intèrpret català, esdevé una autèntica sessió de catarsi col·lectiva, ja que més d’un trobarà inquietants semblances i complicitats íntimes en la desequilibrada però lúcida desesperació del personatge.
La primera mitja hora és difícil. Costa d’entrar-hi. És un text lineal, però gens convencional. Àrid i de complexa concepció psicològica. Sense lògica quotidiana i d’enorme profunditat existencial, que de tot d’una no és bona de seguir. I és que a un boig, igual que passa amb els nins petits, sovint no l’entens fins que el coneixes. I per conèixer aquest foll rus, funcionari amb deliris monàrquics amb l’aspecte destarotat i esquinçat de Fermí Reixach, necessitem un temps. Un període d’adaptació a la seva brillant i corrosiva absurditat. Un il·lògica esperpèntica amb més d’un moment, emperò, de lucidesa exemplar de tan ingènuament senzilla que és, i que quan finalment ens atrapa ens sedueix amb tendresa i admiració a l’hora. Ens emociona i ens fa reflexionar. Perquè al cap i a la fi qui és el boig, ell, nosaltres o el sistema que hem creat i del que som víctimes, i del qual n’és una metàfora aquest diari incoherent i magnífic. Jo encara hi penso, i això no té preu.
Salut, cinema i bogeria
Javier Matesanz
Tags: Crítica
5 respostes a “Diari d’un boig: caiguda lliure a l’infern de la bogeria”
Després de llegir aquest texte de Matesanz, a qui no tenc el gust de conèixer, he quedat amb un regust de tranquil·litat com a familiar d’un malalt psiquiàtric que soc. No he vist l’obra comentada encara, però si hi ha qualcú que és capaç de provocar a una obra de teatre les sensaciones que narra Matesanz sobre els malalts psiquiàtrics, és molt important tant per a ells com per a les famílies. Moltes gràcies.
Per Carol el feb. 4, 2010
Jo tampoc vaig teni la sort de poder-la veure i em sap greu ja que és un tema que conec molt bé per algú molt proper a mi. He de dir que el teatre del Mar fa una programació molt valenta en aquest sentit, valenta perquè aquests són temes no molt agraïts, en principi, per l’espectador. M’agradaria rompre una llança per aquests tipus d’espectacles, fa uns anys vaig veure una obra que anava sobre un psiquiàtric, ells eren catalans o valencians, crec, i es deien Tixina: brillants. L’any passat vaig veure Inconciencia del grup La Impaciencia; divertidíssima i dura al mateix temps, “la bogeria” donava molt que pensar.
Són temes delicats però quan es fan amb respecte i dedicació; sabem que no estam sols.
Per Lluc el feb. 4, 2010
Llàstima que no la poguéssiu veure, Carol i Llu, perquè estava força bé. Difícil però intensa i molt interessant.
Respecte a les obres que comenta Lluc, la de Titzina Teatro (catalans que treballen en castellà)es titulava “Folie a deux (Somnis de psiquiàtric)” i era efectivament fabulosa. Fa uns dies els dos mateixos autors, directors i actors de la companyia representaren “Exitus” al Principal. Un altre muntatge notable. Igual que el de La Impaciència, tot i que eren molt diferents en concepció i execució. Però divertits sense deixar de banda les emocions. A Barcelona els premiaren, molt merescudament, per cert.
Salut i teatre.
Javier Matesanz
Per Javier Matesanz el feb. 5, 2010
He descobert avui aquest blog i m´ha encantat!!
Penso visitar.lo sovint.
Gracies per parlar de teatre, el gran oblidat…
en aquesta illa.
Per Rosa el feb. 9, 2010
Gràcies Rosa. Aquí t’esperem.
Salut.
Per Javier Matesanz el feb. 9, 2010