Bocamoll

La revolució de Flyhard

L’any passat es va representar a la Fira de Manacor de Teatre i va ser tot un èxit que ara tenim l’oportunitat de tornar a veure a Palma. Ja sigui per repetir o per no perdre-se-la, ningú no hauria de faltar a la cita (del 12 al 14 de febrer) amb Flyhard i la seva Revolució. Això és el que jo vaog escriure fa ara tres o quatre mesos de la revista FanTeatre d’aquest interessant muntatge:

La revolución

El teatre de FlyHard, generalment escrit i dirigit per Jordi Casanovas, aborda sempre qüestions de rabiosa actualitat crítica, que converteix les obres en una mena de cròniques contemporànies amb freqüents espurnes fantàstiques i una incisiva tendència a incloure certes dosis de filosofia i de moralitat progre. La manipulació social de l’individu, la tirania del mercat de consum, la voracitat multinacional, el món dels videojocs i la integritat personal i professional són alguns dels temes que abasta “La revolució”, i ho fa bé. Amb ritme, contundència i amb notable eficàcia per part del jove repartiment. Tot i així, el desenllaç resulta una mica confús i per ventura un punt massa moralista. Entretingut, tot plegat, això sí.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Posted in teatre | Sense comentaris » | Tags: Crítica

Lina o un conflicte generacional de tres parells de collons

Lina

Un muntatge d’Elàstic Nou, dirigit per Aina M. Gimeno.

“Això que ens passa és un conflicte generacional de tres parells de collons”. Aquesta és la postdata prou aclaridora i tendre, tot i que no ho sembli, que conclou la carta d’una filla al seu pare. Però també és el resum d’allò que ens vol contar “Lina”, i que ho fa d’una manera sentida, potser massa esquemàtica, però autèntica i a estones molt emotiva. Està feta de cor, amb ganes de contar el que conten, de dir el que diuen, i de mostrar-ho perquè ho senten. Especialment Enric de las Heras, que aposta ha estat l’inductor d’aquest espectacle dirigit per Aina Gimeno, i que és qui duu el timó emocional, còmic i melodramàtic de la funció, composant un personatge més matisat i complex que no l’estereotip de modernilla-passant-de-tot que encarna amb la seva energia habitual Mary Ramírez, però que no passa de ser un eficaç contrapunt còmic o sentimental segons el cas, i de vegades massa proper a la caricatura.
A la funció li manca potser contundència per enlairar-se de tot d’una. La indecisió inicial, que inclou el que podríem dir la presentació dels personatges, s’allarga massa i aporta poc. Entre d’altres coses perquè, a més d’un to un punt massa educatiu, els conflictes que aborden les converses d’aquest primer segment són d’allò més anecdòtics o evidents: el fumar i les drogues, l’addicció als mòbils dels joves, el contrast estètic, la manca d’atenció, d’il·lusió i de responsabilitats que caracteritzen molts adolescents… I aquest desequilibri encara es farà més palès en arribar el tram final, perquè és aquest que assoleix el to que hauria necessitat tot el conjunt per arrodonir la proposta. Un de més compromès i amarg. El de la frustració. El de l’anhelada admiració i el respecte patern i filial perdut, el de la decepció tant del model fracassat com de l’hereu ingrat, que esdevenen cabdals per establir la temperatura emocional de la funció. De fet, és en caure en el terreny del patetisme, fregant fins i tot allò grotesc, i sobretot si atenem a l’apropiat context de faràndula de tuguri allà on es desenvolupa la història, és quan l’obra aconsegueix sacsejar de bon de veres algunes consciències -de molt diferent manera segons la generació a la que pertanyi cada espectador- i trasbalsar a més d’un que reconeixerà sensacions que per ventura mantenia en letargia per rutina, por o comoditat.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Posted in teatre | 5 Comentaris » | Tags: Crítica

Diari d’un boig: caiguda lliure a l’infern de la bogeria

El monòleg de Fermí Reixach és com una caiguda lliure a l’infern de la bogeria, que es troba sempre entre nosaltres, encara que Sartre diria que resideix en els altres. Cosa que no desmenteix Gógol amb el seu text intens, dens i contundent, gairebé surrealista en la seva crua dissecció de la boja realitat en termes literaris, i demencial pel que fa el vessant psiquiàtric de l’argument, el qual singularitza i condiciona, a més de donar-li títol, aquesta pertorbadora reflexió existencial. Una dissecció psicosocial que, en mans i cos d’aquest portentós intèrpret català, esdevé una autèntica sessió de catarsi col·lectiva, ja que més d’un trobarà inquietants semblances i complicitats íntimes en la desequilibrada però lúcida desesperació del personatge.
La primera mitja hora és difícil. Costa d’entrar-hi. És un text lineal, però gens convencional. Àrid i de complexa concepció psicològica. Sense lògica quotidiana i d’enorme profunditat existencial, que de tot d’una no és bona de seguir. I és que a un boig, igual que passa amb els nins petits, sovint no l’entens fins que el coneixes. I per conèixer aquest foll rus, funcionari amb deliris monàrquics amb l’aspecte destarotat i esquinçat de Fermí Reixach, necessitem un temps. Un període d’adaptació a la seva brillant i corrosiva absurditat. Un il·lògica esperpèntica amb més d’un moment, emperò, de lucidesa exemplar de tan ingènuament senzilla que és, i que quan finalment ens atrapa ens sedueix amb tendresa i admiració a l’hora. Ens emociona i ens fa reflexionar. Perquè al cap i a la fi qui és el boig, ell, nosaltres o el sistema que hem creat i del que som víctimes, i del qual n’és una metàfora aquest diari incoherent i magnífic. Jo encara hi penso, i això no té preu.

Salut, cinema i bogeria

Javier Matesanz

Posted in teatre | 5 Comentaris » | Tags: Crítica

Òscar per a l’endocrí de Matt Damon

M’ha bastat el tràiler d’Invictus, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood protagonitzada per Matt Damon, per tenir clar, després d’haver vist “El soplón!”, que l’Òscar el mereix l’endocrí de l’actor més que no l’intèrpret. Impressionant. Ja no és aprimar-se, sinó passar de globus de greix a “bollycao” de gimnàs d’una pel·lícula a l’altra i en qüestió de mesos. Ni Robert De Niro, vaja.

Posted in Cinema | 7 Comentaris » | Tags: Afegir nova etiqueta, anècdotes

Els balls de Lola

Sis classes de ball en sis setmanes

La gent estava boja per aplaudir Lola Herrera, i ho va fer tot el vespre de manera podríem dir que indiscriminada. Començaren quan trepitjà l’escena en el primer minut i continuaren després cada cop que aturava la música i el ball. Però no m’estranya, perquè aquesta dona se sobra per omplir un escenari i justificar un espectacle amb la seva única presència. És tot classe, elegància i categoria. Però això no basta si hem de parlar de teatre, i el muntatge que comparteix amb un Juanjo Artero correcte, tot i que una mica excessiu en el seu estereotipat personatge gai, és d’allò més magre i convencional. Fins i tot un punt avorrit per la seva reiteració i la rigidesa estructural del conjunt, que repeteix una vegada i una altra la mateixa situació amb diferents diàlegs i una excusa musical per a cada nova escena, però sense aportar gaire cosa interessant. El debat generacional que planteja la funció és d’allò més superficial i tòpic, i mai no aprofundeix més enllà de l’epidermis cultural, ideològica o moral dels dos personatges, representants de dos móns condemnats a enfrontar-se i tot i així complementar-se. I és cert que l’actriu ho dignifica tot i sedueix el respectable amb una maduresa exquisida i hipnòtica, però ni ella pot salvar el melodramàtic gir final de la funció, del tot innecessari i prescindible, ja que no era mal d’intuir el que passaria i sovint és més emotiva la imaginació que l’evidència. Sobretot en aquest cas, que esdevé directament forçada i lacrimògena. Un desenllaç massa allargat que perd intensitat i ritme.
L’ovació final fou per als actors, no per a l’obra.

Autor: Richard Alfieri.
Direcció: Tamzin Townsend.
Intèrprets: Lola Herrera i Juanjo Artero.
Espai: Sala Gran Auditòrium de Palma.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Posted in teatre | 4 Comentaris » | Tags: Crítica

Mater & Bellum & m’avoooooooorreeixo

Aquesta és la meva opinió sobre Rossy de Palma i el seu llegir en veu alta titulat “Mater & Bellum”. Ho vaig publicar al diari fa uns dies, però aquí ho teniu reproduït, ja que no ho trobareu allà.
Mater & Bellum:
El punt de partida és estimulant. La lectura dramatitzada d’un text amb tota mena d’acotacions tècniques, estètiques i interpretatives, que d’alguna manera ens volen posar en situació teatral fent treballar la imaginació a partir dels continguts emocionals del que es diu, però prescindint de qualsevol altre element escènic. Uns plantejaments que de tot d’una es converteixen en un parany per a la mateixa funció del qual ja no sabrà escapar i acabarà per ofegar-la i convertir-la en un discursiu i repetitiu monòleg que avança mandrós, no transmet les emocions que pretén i esdevé tan pobre com pretensiós no ja teatralment, perquè no ho arriba a ser mai, sinó literària. I és que en poques paraules podríem dir que si aquest muntatge no fos de Rossy De Palma, no hauria vist els llums dels escenaris. O almenys amb la platea plena com ho estava la del Principal. I és que aquesta dona, tot i que no és gaire prolífica ni té una trajectòria recent especialment brillant ni popular, manté intacte el seu poder de convocatòria. I tot s’ha de dir, com a actriu compleix la seva funció amb escreix. Sap estar i convèncer. I fins i tot diríem que li treu partit i amb certa versatilitat al que té entre mans, malgrat que no és fàcil, perquè a estones és avorrit i confús i d’altres efectista i pedant. Per sort té una adequada durada de poc més de quaranta minuts.
L’evidència de que l’espectacle no funciona és el fet que De Palma no aconsegueix en cap moment engrescar-nos o encuriosir-nos per saber com seria el muntatge escènic real de la funció de la qual, asseguda davant el seu portàtil com si fos un modern faristol, ens fa cinc cèntims llegits.

Javier Matesanz

Salut i teatre

Posted in teatre | 12 Comentaris » | Tags: Crítica

No te’n riguis de Rimbaud

El risc i les ganes innegociables d’innovar, de no repetir-se, són dos dels principals trets d’identitat del teatre de la Iguana. O el que és el mateix, de Pere Fullana. I això és un atractiu indiscutible que genera expectatives força estimulants a cada nou projecte, que mira sempre de no assemblar-se a cap dels anteriors més enllà de constants estilístiques o empremtes creatives pròpies de l’autor. I “No te’n riguis de Rimbaud” no és cap excepció. Els resultats són prou engrescadors, tot i que encara ho seran més en haver rodat una mica, perquè alguns aspectes esdevingueren mancats d’intensitat o tímids, fins i tot, a l’hora de transmetre sensacions o de sacsejar sensibilitats. Així, aquest cabaret poètic i biogràfic sobre la vida i l’obra d’Arthur Rimbaud és descarat, groller, polissó i malaltís, però no prou descarat, groller, polissó i malaltís. Al manco no tant com podria haver estat. Potser queda a mitges com a còmica i sarcàstica provocació, i necessita de la confiança i la fluïdesa que els intèrprets adquiriran bolo rere bolo, per fer que l’espectacle sigui més consistent i contundent com a divertiment i també com a reivindicació-homenatge del controvertit poeta. Sobretot pel que fa a la part més cabaretera del muntatge, que és la més irregular en aquest sentit. Perquè l’inici interpretatiu de Caterina Alorda, amb un dramàtic monòleg epistolar de devers 10 minuts amb l’única companyia del piano, és notable i convincent. Despullat d’ornaments i sense rastre de frivolitat, ens ubica i ens predisposa emocionalment. Però després, la resta del muntatge no ens sap mantenir amb la mateixa tensió i atenció amb l’alternança d’humor negre i crònica existencial que vertebra la funció. És intermitent, en aquest sentit. Esdevé una mica “light” atesos els plantejaments inicials i el potencial del que conta i com es conta. I és una pena, perquè en conjunt funciona. Potser manca lascívia i puteria entre els personatges. Atreviment. Brutor i provocació explícita. Acabar de manifestar-la, almanco, ja que implícita hi és tota. És com si el conjunt es reprimís una mica i no s’atrevís a envestir del tot amb l’aposta inicialment plantejada, i això és troba a faltar. Joan Bauçà, per exemple, no s’arriba a amollar, i en el paper de Natàs seria adequat, oportú, necessari i desitjable. I ell se sentiria més còmode.
Però tot i així, a més de la interessant aproximació al personatge, l’obra és entretinguda i valenta; diferent i amb fragments molt divertits de bon cabaret. La cançó del negret, per exemple, és magnífica, i reuneix tot allò que s’hauria d’haver fet extensiu al conjunt per arrodonir-lo, i que segurament es farà en successives representacions. Les estrenes és el que tenen.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Posted in teatre | 20 Comentaris » | Tags: Crítica

Per art de màgia i teatre

Em va agradar molt l’espectacle infantil de màgia de Llorenç Cloquell, i no només perquè m’ho vaig passar bé amb els trucs i el bon ambient que ell mateix s’encarrega de crear, sinó perquè ha sabut teatralitzar-lo i mesclar la interpretació amb l’execució dels exercicis propis del prestidigitador. Un aspecte que sovint obvien els màgics (potser voluntàriament, ja que no tenen cap obligació), convertint-se més en vehicles d’animació entre trucs, que no en un personatges que en fa, de trucs.
Aquesta és la crítica que vaig públicar al diari (04-01-10):

Més d’un dirà que això no és teatre. Que és un xou de màgia, un entreteniment, un passatemps infantil per a tota la família i prou. Però jo, amb un imperdonable retard de quatre anys, vaig acudir al Sans a veure (gaudir) del màgic Cloquell i del seu espectacle “Per art de màààgia” i em vaig trobar amb una posada en escena molt treballada, un guió ben estudiat, amb espai per a la improvisació i la interacció amb el públic, però mesurat, divertit i perfectament estructurat. Enriquit fins i tot amb uns grams de pantomima aportats per un impertèrrit Pere Pau Sancho en l’improbable paper “d’hostessa” consort. I una interpretació que anava més enllà de l’habilitat d’un bon prestidigitador, perquè Llorenç Cloquell és actor. Un actor que fa màgia o un màgic que interpreta. I tant m’és una cosa com l’altra, perquè les dues les fa força bé, i no pas gens de pena de considerar la suma d’ambdues com a un espectacle escènic o, per què no, teatral, per molt que el gènere sigui el de la màgia i no la representació dramàtica d’un text.
L’espectacle està molt equilibrat. Trucs senzills i divertits (sempre sorprenents o inesperats) per a la canalla s’alternen amb d’altres d’allò més al·lucinants i que van més enllà de la típica broma amb trampa. Més adults, podríem dir, encara que els nins mai no desconnecten. De fet participen en tot moment, i d’això s’encarrega amb especial cura el protagonista, que demostra tenir un excel·lent bagatge en psicologia infantil, treguent el millor partit possible de cada al·lot que feia pujar a l’escenari. És d’agrair veure com un artista dedica els seus esforços creatius als nins sense considerar-los públic fàcil o ximplet, sinó personetes de curta edat però gens complaents i molt exigents. És llavors que les coses surten bé i els espectacles són per a totes les edats, perquè funciona amb els infants de veres i els adults que ho semblen (així em va fer sentir. Fins i tot m’hagués fet ganes que em treguès a escena). Vaja, que vaig gaudir com un boig. Així que just és dir-ho, si teniu nins per casa, aquest espectacle és un bon regal. Us ho agrairan. I si no teniu, aneu igualment. Li agraireu al Màgic Cloquell.

Autor i director: Llorenç Cloquell.
Intèrprets: Màgic Cloquell i Pere Pau Sancho.

Javier Matesanz

Posted in teatre | Sense comentaris » | Tags: Crítica

FanTeatre: Premis ESCÈNICA de teatre i dansa de Balears

Amb la creació d’aquests guardons vol reconèixer els millors treballs professionals de cada temporada, així com impulsar mediàticament el sector de les arts escèniques de les Illes Balears.

Bases dels Premis Escènica

Els departaments culturals del Govern Balear, del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma, en col·laboració amb la revista FanTeatre, organitzaran el proper mes de novembre de 2010 la primera edició dels premis Escènica de Teatre i Dansa de les Illes Balears, que premiarà els millors treballs de la temporada pel que fa les arts escèniques insulars.

1.- Convocatòria:
La revista Fanteatre, amb el suport de la conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, el Consell Insular de Mallorca i l’Ajuntament de Palma, convoca la primera edició dels Premis Escènica de Teatre i Dansa de les Illes Balears.

2.- Participants
2.1 Concorreran als I Premis Escènica de la revista Fanteatre tots els espectacles dramàtics, còmics, de teatre musical, d’objectes o de titella, de carrer, de circ i de dansa, que compleixin els següents requisits:
a) Tots els espectacles haurien d’haver estat exhibits dintre del territori de les Illes Balears, i haver estat produïts o coproduïts per productores o companyies domiciliades a les Illes Balears.
b) En qualsevol cas, haurien de ser obres o espectacles estrenats, reestrenats o en gira entre l’1 de gener de 2009 i el 30 de juliol de 2010. Únicament es consideraran les obres o espectacles realitzats per companyies professionals.

2.2 Els espectacles únicament podran ser candidats en una edició dels Premis Escènica. El canvi d’elenc en una producció permetrà als professionals incorporats a la mateixa (i únicament a ells) ser candidats per la seva corresponent categoria, encara que l’espectacle hagi competit ja en edicions anteriors dels Premis Escènica. Aquesta circumstància haurà de ser acreditada convenientment per l’empresa productora de l’espectacle o pel mateix professional.
Cap espectacle o professional guardonat en anteriors edicions dels Premis Escènica de la revista Fanteatre podrà concórrer amb el mateix espectacle en la categoria ja premiada.

3.- Categories a concurs i Premis
Es concediran premis en les següents categories:
Millor espectacle de teatre
millor espectacle de dansa
millor direcció
millor text original
millor dramatúrgia
millor actor
millor actriu
millor escenografia
millor il·luminació
millor vestuari
millor espectacle familiar

4.- Jurat
El jurat estarà format pels membres següents
a) President, amb vot diriment en cas d’empat, el director de la Revista Fanteatre i dels premis Escènica.
b) Vocals: un mínim de cinc persones, escollides dins el sector de la crítica teatral de les Illes Balears, d’entre programadors de sales o espais escènics, d’entre responsables de teatre de qualcuna de les Institucions públiques col·laboradores, i, en general, personalitats de prestigi reconegut dins l’àmbit professional o cultural de la matèria establerta.
c) Secretària (sense veu i vot): el o la coordinadora del premis Escènica.

El jurat pot declarar desertes les categories que considerin oportunes. En qualsevol cas, el veredicte és inapel·lable.

5.- Selecció i desenvolupament
La selecció prèvia dels espectacles o artistes que poden ser candidats als premis Escènica, serà duta a terme per l’equip crític i de redacció de la Revista Fanteatre.
Aquesta tria serà publicada al número de setembre de la revista Fanteatre i comunicada al jurat que serà l’encarregat d’establir, en una primera ronda de votacions, les quatre candidatures definitives per a cada categoria convocada.
El sistema de votació serà el següent:
Cada membre del jurat puntuarà d’1 a 10 tots els espectacles o persones seleccionats per a cada categoria. En el cas que el membre del jurat no conegui l’obra a puntuar, deixarà la casella en blanc.
Perquè una obra pugui ser candidata haurà d’haver estat vista per un mínim del 60% del jurat.
Un cop realitzada la puntuació es procedirà a fer una mitjana aritmètica de tots els nominats i els quatre que hagin obtingut la puntuació més alta, seran els finalistes.
En cas d’empat, el vot del president serà el diriment.
La revista Fanteatre publicarà en el seu número del mes d’octubre el nom de les obres o persones finalistes a cada categoria convocada.
En una segona ronda de votacions, també a porta tancada, el jurat escollirà el guanyador o la guanyadora per a cada categoria establerta, amb el mateix sistema de votació que a la primera ronda.
El veredicte del jurat es farà públic en una gala de lliurament de premis on s’atorgaran els premis Escènica i al número de desembre de la revista Fanteatre.

Salut, teatre i llarga vida als Premis ESCÈNICA

Javier Matesanz

Posted in teatre | 9 Comentaris » | Tags: premis

39 escalons i un ensurt

El teatre és viu, i aquesta és l’essència principal de la seva màgia i un dels seus grans perills. Cada dia és una obra diferent. Els actors surten i et mostren la seva feina. Per a tu. Distinta a la del dia anterior i a la de demà. Un privilegi. Però aquest contacte directe, aquest cara a cara a pocs metres de distància pot tenir el seu revers inquietant, i afortunadament poc, molt poc freqüent. I així, el feetback desitjat, el dels aplaudiments i l’admiració càlida del públic, es pot girar i convertir-se en un problema en temps real. I per què conto això, us demanareu?
Doncs perquè m’han comentat que diumenge passat, a la sala magna de l’Auditòrium de Palma, ben entrada la representació de la comèdia 39 escalones, encapçalada per Gabino Diego, es va crear de sobte un inesperat aldarull a la zona de l’anfiteatre. A dalt de tot. Un guirigall cada cop més molest i intens. Tant que els actors hagueren d’aturar la funció.
Sembla que una dona (me comenten que probablement desequilibrada) començà a cridar i a increpar al seu veí de butaca, assegurant que aquest l’havia agredida o grapejada. D’això no estic gaire segur. Era un senyor gran que a ben segur volia desaparèixer engolit pel seu seient de vellut. Tant va perdre la dona els papers, que fins i tot va haver de venir la policia per fer-la abandonar la sala. Un autèntic espectacle, que més d’un degué pensar que “era una d’aquestes coses modernes que fan ara les companyies. Teatre experimental d’aquest interactiu, o alguna cosa semblant”. Però no. Els pobres i astorats membres dels 39 escalons tornaren minuts després del desallotjament i, no sé ben be per quin graó anirien en el moment de la interrupció, però després de demanar disculpes i amb absoluta professionalitat reprengueren la funció allà on s’havia quedat. I així tot quedà en un ensurt, en un mal tràngol que a ben segur el públic intentar compensar amb un més que merescuda ovació en caure el teló.

Estaria bé que si algú dels nostres lectors va estar present en aquesta sessió ens conti la seva versió i aporti detalls de primera mà d’aquesta anècdota.

Salut i teatre

Javier Matesanz

Posted in teatre | 2 Comentaris » | Tags: anècdotes