Bocamoll

Prepotència ianqui: si no és Americà no és bo

28 juliol 2010 – 14:19

No es pot dir d’una altra manera. Els ianquis, i estic parlant de cinema, tot i que podria aplicar-se a molts d’altres terrenys, inclòs el de la política internacional, imperialista i invasiva que practiquen, són uns prepotents. No existeix cap altra raó per explicar la febre de remakes, absolutament injustificats, que produeixen de manera gairebé compulsiva i amb resultats que freguen el ridícul de manera sistemàtica. Un es demana, si t’ha agradat una pel·lícula europea, asiàtica o africana, per què no compres els drets d’exhibició i la projectes als teus cinemes, en lloc de comprar els drets creatius i tornar-la fer a l’americana, com si els seus propis autors no l’haguessin sabut fer prou bé per als gust del sibarita espectador hollywoodenc? I així, amb aquesta postura arrogant, han refet cintes espanyoles com ara “Abre los ojos” (espantosa “Vanilla sky”) o “REC” (innecessària “Quarantine”), alemanyes com ara “Funny games” (calcada pel seu mateix autor en versió ianqui repentinada) o asiàtiques com ara “Ringu” (fotocopiada “The ring”), entre moltes altres. Totes elles operacions comercials del tot prescindibles i artísticament estèrils.
Però la seva arrogància i prepotència no sembla tenir límits, i la cosa no aturarà aquí. Si no és feta nostra, no és bona, sembla que pensen als despatxos de Hollywood, i potser també a les coes de les seves taquilles. De manera que, i per posar alguns dels exemples més flagrants i incomprensibles, irrespectuosos fins i tot, s’anuncien ja els remakes del film suec “Déjame entrar”, una absoluta obra mestra que els americans convertiran en ves a saber quina cosa, però que no necessitava ni una imatge de més ni de menys, perquè era perfecta; de la trilogia Millenium, que just acaba d’arribar als dvdclubs pel que fa al darrer capítol, i que tot i tenir una factura d’allò més acurada i comercial es reciclarà en material ianqui amb Daniel Craig com a Blomkvist i David Fincher (qui ta vist i qui et veu ara) a la direcció; i del film francès “El secret d’Anthony Zimmer”, que es va rodar fa ara només 5 anys amb Sophie Marceau com a protagonista femenina (ara serà Angelina Jolie) i Yvan Attal en el rol masculí (ara Johnny Deep), i que és un autèntic desbarat que es refaci, ja que és una d’aquelles pel·lícules que si ja s’han vist no té cap sentit tornar-la a veure. Sense sorpresa no hi ha film. S’imaginen que fessin un remake espanyol de “El sexto sentido”. No tindria cap sentit, veritat? Doncs per què ells ho fan? La resposta és al titular d’aquest article: prepotència.

Salut i cinema.

Javier Matesanz

Tags: Opinió